Sobirania Alimentària a Sant Cugat.
Com qualsevol altre semblant, aquest poble és un importador d'aliments però depreda el seu territori. Canviem terra de cultiu per dependència alimentària de l'exterior. No és exclusivitat de les polítiques del CiU, i no hi ha cap alternativa a aquesta venda de la gallina dels ous d'or entre les forces polítiques.
No cal que pensem en cap guerra, ni en desatres naturals. El petroli començarà a ser més car segons les previsions d'ecologistes i capitalistes i sembla ser que aviat començarà a sortir a compte treure l'aliment més de prop que de lluny per raons estrictament econòmiques. Però les raons d'altres tipus ja ens haurien de fer treballar per recuperar la sobirania alimentària des de fa temps.
Us proposo passar un dia al Centre Comercial de Sant Cugat per comprovar-ho: a l'Eroski trobarem tot tipus de productes alimentaris vinguts de tot el planeta. Però una gran majoria dels no-frescos estan distruibuïts per UNILEVER i NESTLÉ. Aquestes transnacionals tenen un poder tan gran que poden marcar les condicions de vida dels productors de tot el món. I no són àngels de la caritat precisament. El gust de les fruites i verdures cada cop s'assembla més, i el seu aspecte és cada cop més cridaner, gran ... i transgènic. Ja sabem que lo transgènic agreuja les dependències de la producció envers les companyies tansnacioanls. I si per acabar mengem al Mc Donald's, estarem sentint el mateix gust que milions de persones en aquell moment.
La ciutat ha crescut sota CiU, al nostre municipi, de manera que ara deu quedar només un 40 % sense asfaltar/construir. I perquè Collserola està protegida -mal protegida-. Si no comptem Collserola, només ens queda la serra de Galliners, al nord del municipi, i per sobre d'aquesta fins el límit del municipi. Deu ser entre un 5 i un 10 % del municipi no collserolenc. En resum, no ens queda gairebé res.
En aquest context jo proposo tornar a cultivar les terres que encara queden: a la Torre Negra, a can Montmany, al nord de Galliners... els pagesos diuen que no es guanyen la vida, però això és en les condicions normals de mercat... aquelles condicions que Unilever i Nestlé coneixen bé. Si com a consumidors/es agafem compromisos per promoure el consum local, estarem disposats/des a pagar un preu suficient, que no sigui ecxessiu, que no dependrà tant del petroli si és agricultura ecològica i ve de prop. A més podem variar un dels factors més importants: la incertesa de saber si es podrà vendre el producte, segons el mercat sigui més o menys benèvol aquell any.
L'Ajuntament hauria de modificar la qualificació urbanística per declarar "no urbanitzables" els terrenys encara sense urbanitzar. Es poden expropiar parts de les propietats, per compensar algunes expectatives de negoci frustrades que no siguin especulacions, o quan no hi hagi més remei. Però sobretot per animar la "tornada al camp", que no és fàcil per ningú. Això unit als compromisos de consum local que dèiem abans hauria de ser prou: hi ha molta gent jove amb ganes de cultivar la terra en un espai tan poblat amb tècniques ecològiques, si la gent gran ja no vol continuar.
Però això només és una primera fase. L'urbanisme difús típic de Valldoreix, Mira-sol, La Floresta, Les Planes i la meitat del "casc" urbà és insostenible i cada cop serà més car de mantenir. Cal fer pasos enrera i densificar més els barris propers a les estacions del(s) tren(s), i recuperar terreny. Jo opino que en general el terreny que es recuperi ha de ser per l'agricultura, però també pot ser per recuperar boscos. El que passa és que ara per ara els boscos ocupen més superfície que les terres de cultiu i el que ens falta és boscos de qualitat, més antics, més diversos.
Els criteris per densificar aquestes parts del municipi haurien de ser diversos i fer el que es pugui:
- que els boscos estiguin separats de les poblacions i carreteres per evitar els incendis (que amb el canvi climàtic empitjoren) pels camps de conreu,
- assegurar la connectivitat biològica entre les grans masses forestals (Sant Llorenç i Collserola, especialment),
- recuperar els boscos de ribera,
- etc.
Com fer que la ciutat s'enretiri? Evidentment que no serà fàcil i que no proposo imposar "el bé comú" a la població per decret. La clau potser hauria d'estar en gestionar l'habitatge públicament. Si el problema del preu de l'habitatge continua igual, l'Ajuntament (i altres administracions) podrien fer de promotors urbanístics i construir públicament. Caldria fer segons pisos, tercers, ... fins allà on calgui i oferir-los a bon preu a la població "desplaçable". Suposo que la diferència entre el que guanyen els promotors especuladors i el que costa realment la construcció permetria un bon preu i una compensació per a la gent que viu actualment a les zones que es densificarien.
El tema del preu de l'habitatge i un bon re-urbanisme que aporti serveis suficients i qualitat de vida com a ciutat (i no com a zona residencial) serien els incentius per promoure el moviment de la gent "afectada". Lo lògic és pensar que seria molt difícil aquest moviment i que caldria allargar-lo molt en el temps, per permetre fins i tot que alguna generació revellés a l'actual. Per mi és impensable aquest procés sense una participació total de la població, tot en clau de consens i sense cap imposició.
No m'imagino aquest procés, que s'està plantejant en altres parts del món, si continuem amb la (irracional) cultura de la zona residencial i el luxe com a senyera de la qualitat de vida que promou actualment l'equip de govern -i no dubto que promourà l'oposició quan pasi al govern en algunes eleccions properes. No sé si el mosquit tigre serà prou per rebaixar la imatge de Sant Cugat, a menys que s'ajunti amb les conseqüències de la pujada del petroli, que ni tinc ni idea com anirà. L'educació per la sostenibilitat no pot fer miracles, però caldrà fer-la bé per afavorir canvis en aquesta línia.